Pou de Beca

Al sambori de xicotets li deiem la “tella”, és eixe joc on vas avançant de numeret cada vegada que encertes amb la “tella” (o pedra) al número que et toca i aconsegueixes arreplegar-la sense tocar cap línea de les pintades al terra to rnant al punt de l´eixida, és fàcil, sí, però has de tindre punteri a, controlar la teva força i després ser prou hàbil com per a combinar les passe s o salts adaptant-te a la geometri a que et vas trobant, ah! al final del tot està el 10 o el “Cel” depèn de quant i en que cregues… Al sambori per América llatina li diuen Rayuela i aquesta se t mana Eva, la nostra carnissera me l´ha feta recordar, la novel· la dic: Com tots els llibres comença pel principi, amb una pregunta: si trobaria o no la Maga, que resumeix l'anhel d'Horacio. La resta de la novel·la intenta respondre a aquesta pregunta, mirant de superar el fracàs permanent. La Maga i Horacio en els primers encontres no quedaven, passejaven per París en el convenciment que s'

Ja tenim el menú per a la Nit de Cap d'Any 2016!!! Un menú "Slow Food" amb ingredients de temporada, sostenibles i de proximitat, per a gaudir de lo millor de la terreta en una nit tant especial Més informació i reserves: 964320459 - poudebeca@gmail.com

Permís... Sueña Helena que no es capaz de tropezar, prepara concienzudamente cada paso, imagina como quedarà la huella una vez pisada y rebasada, como se verá , chiquita y carente de importancia dos marcas adelante, parece hecho, parece fácil pero cuando está ya, dispuesta a caminarla , el pie no se deja despegar de la tierra, todos los años, cada uno de sus errores se agolpan y se aferran al pie que debiera dar ese primer , corto e imposible paso. Aprieta los dientes y exprime los sueños Helena Villagra, sabe querer como saltar pero no puede , no quiere saber el amargo sabor del fracaso. Llora Helena esta noche y no es mi ausencia la pena sino el angustioso vacio de sus tripas a las que no se les es permitido   cerrar el   vértigo con un aterrizaje traumático en cualquier ignota selva, en ningún virgen páramo.   Se le van a atrofiar los machetes, se le van a oxidar los sueños. (On posa Helena hauria de posar Sònia...) Ja no està Eduardo*, pareix que s´hage mort però a

No podem eixir al món tant com volguérem així que hem decidit portar a tot el món que puguem a casa nostra… Ja fa un temps que ens rondava la idea, faltava començar a caminar-la i pareix que ja hem donat el primer pas, ja anem fent-lo però serà el dissabte 5 de Novembre quan l’ensenyarem i començarem a gaudir d’aquesta meravellosa experiència: Volem seguir aprenent, volem compartir amb els nostres amics/clients la nostra sort,   les experiències de gent d’arreu del món que no només tenen coses a ensenyar-nos a la cuina, també en el seu dia a dia, en la seva forma d’entendre la gastronomia, el producte i l’amor a la terra. Comencem amb el que tenim més a prop: “El Mas”, “La Masía” per a ells però vista des d´una visió molt més cosmopolita i universal del que nosaltres som capaços de comprendre (de moment) Yelel Cañas Formiconi és un jove viatger criat en un mas de Puertomingalvo que als 18 anys va empendre el vol, de tant en tant es para, picoteja, fa niu ,

   Ací teniu el programa del que estem "cuinant" al Pou de Beca aquestos dies i que veurà la llum el proper dissabte. Si voleu més informació no dubteu en contactar amb nosaltres...