Pou de Beca

Quin és l`antònim de suprem?? Si fem la “passiva” com ens deien a l´escola (i tant bé sabem fer per aquestes terres nostres) tindríem la perfecta definició per al que hem fet als nostres pobles els darrers cinquanta anys. La nostra generació ens hem justificat amb les penúries dels nostres avantpassats, amb el seu fred, les seves suors i la seva por però si trèiem els prejudicis, les frases fetes i la tristor de les solsides, que tenim?: tenim l´orgull ferit de la retirada, l´acceptació de la derrota i la vergonya del dret de “Pernada”, nosaltres, als nostres pobles, sabem el que és ”patir” d’oïdes, coneixem la desesperança per veus alienes i molts ens (s´han) masturbem amb la nostàlgia al setembre, per vici com dirien els cristians més ortodoxos. Jo, nosaltres, no som d´un poble quasi buit, no tenim una escola a punt de tancar ni unes hortes ermes vora el riu però podem comprendre-ho tan a dins per que també tenim un paradís perdut, també sentim que ens estan robant els refugis, mé

Per fi pareix que arriba l´hivern, falta ens fa, necessitem com els arbres, com el camp, parar, descansar i el fred és la senyal. Els indis americans diuen que només poden veure realment la lluentor del sol els que han passat pel fang: només podrem entendre la primavera si passem l´hivern. Els sabors intensos d´aquesta estació ens aguarden darrere del gel, les melmelades del roser silvestre, les millors tòfones, les carxofes tendres i l’autèntic sabor de la taronja ve darrere dels primers freds. Els mercats diran el que vullguen però, si escoltem de veres el nostre paladar, ens donarem cònter quin és el moment de cada cosa, “el temps al seu temps”. Cap a on anem? Cada vegada és més difícil encetar una conversa al voltant de la situació política que vivim sense acalorar-nos, els titulars dels periòdics (al paper o a les xarxes) tapen amb el seu fum tota la vida que cada dia segueix passant i acabant-se. Segueixen morint “Aylans” a les costes de Lesbos, a Lampedusa o a l´estret de Gi