... a la Mare...

“Els somnis van canviar el destí dels homes i de les nacions…”

Vaja forma de començar unes paraules en record a la mare, no? … dos anys han passat ja i per una vegada, sense tindre molt clar perquè, volem recordar-te en públic, compartint el teu record amb amics i clients que et van conèixer. Als altres, als que no te van conèixer els intentarem explicar per què vas ser tan especial: per als teus fills i la teva família és obvi però, per a la resta, potser no ho és tant...

Isabel va néixer l´any 1933, ací darrere, a 100 metres, a l´antiga casa familiar i prompte, molt prompte va tindre que aprendre que és una guerra i que és un presoner, son pare “ L´auelo Sento” va estar un temps a Vila-real en un camp de presoners i a ma mare quan la van portar a vore´l li sagnaven les genives de tan fort que s´apretava als muscles de la meva àvia: quina por que li feia aquell tros d´home, prim, barbut i mal vestit…!!. Una vegada passada la guerra, retornat “L´auelo” al mas “l´auela” Isabel va emmalaltir i ”Isabelin” es va fer de cop mestressa i mare de dos germans petits, no cal contar-ho tot, es pot mig imaginar: fred, calor, treball i infantesa perduda una xiqueta en 10 o 12 anys pot ser una Mare, però ha de deixar de ser una xiqueta, òrfena i amb dos germanets que “pujar” a casa!

Després tot va molt ràpid en la meva memòria: treball, treball, marit (veí del mas d´Herrero) treball i la desplegada d´ales: moto, carnet de conduir i a comprar i vendre, a surar com es puguera! La Història (les majúscules són conscients) és molt llarga i el fil conductor com ja he dit més vegades fou un: Treball. Va escriure ,amb suor, la seva història, una dona, en part emancipada, en part lliure, en la part que els seus coneixements i la seva valentia li ho van permetre, totalment autodidacta, va ser abans de que hagueren subvencions emprenedora i va començar el turisme rural sense saber que era això. Nosaltres som la seva conseqüència i de lloc no hem canviat però esperem haver aprés la lliçó: Treball sí, sacrifici, és possible, però les penitències i les culpes les deixarem per als dels caputxons i els passos pasquals (que al meu pesar tant li hagueren agradat). Ho intentem mare però mai ho podrem fer tant ni tan bé com tu!!. Descansa...

En arribar a casa la matisa d’escombrar el forn i el romer de les coques, no podia saber en aquells moments com d’eterns eren eixos aromes, ho inundaven tot fins i tot les meves ganes de volar. El forn de llenya se treia la part eixes vesprades i ella també: cocs, coques, corder, conills…tot passava pel foc purificador i a mi em tocava la calma després d´estar tota la setmana fora. Al matí següent em solien despertar les seves cavilacions estenent la roba, tenia molt que contar i en aquells moments jo em creia massa important per sentar-me en ella a escoltar…