Crema de pèsols i faves i la seva croqueta
Xató i anxoves.
Rotllet de pernil amb espàrrecs del Mas de les Mates amb safrà
Fesols del confit amb galeres

El somriure del gat de Cheshire en forma de lluna creixent ens torna a acompanyar, ens torna a fer cavil·lar i a redescobrir amb els records que ens porta que hi ha molts més camins però que som cadascú de nosaltres qui els hem de caminar i fer possibles,  la humilitat de la nit i el silenci ens ho recorden sempre.
Com a Alicia en el país de les Meravelles, el gat ens interroga sovint i mai tenim la certesa de saber les respostes correctes , el canvi potser ara està en que nosaltres també podem fer-ne de preguntes, la nostra maduresa,  ja assocada, les conviccions fermes i l’esperança plena vol que canviïn les regles del joc, qui té la terra?,  qui l’estima?, qui viu en ella?   Ens hem mirat a l´espill i què és el que ens ve?? “Que le corten la cabeza!! Com deia la reina”  Si si, però com en la història: com es descapçala un cos al que no se li veu el cap? ...El més complicat, també ací és discernir entre la realitat i el que ens creiem que és real, i si un dia de cop, ens deixem anar? Serà pitjor? I si comencem a desfer els nusos, aguantaríem eixa lleugeresa de la que parlava Kundera? Preguntes a preguntes, un problema a cada solució, seguim caminant, seguim qüestionant-nos.
Doncs si, al final s´han gelat les ametlles (les marcones almenys) els sembrats pengen d´un fil, l´espasa de Damocles és una pluja que no cau i s’acaba el temps, els darrers dies, amb motiu de les festes de la Magdalena, ens hem fartat de sentir desitjos i precs per evitar pluges, som molt inconscients, val que ben poc fan eixos anhels verbalitzats per fer que no plogue però la veritat és que fereixen, enrabien, com som d’ignorants!!. Tot per que no es mulle la pólvora! si almenys aquesta servirà per derrocar els murs de la vergonya, calla que no! que ara els murs es fan amb euros a Turquia i amb xulits de disimul per ignorar que passa amb els Kurds, els Armenis o les dones allà per les Contastinobles, cada vegada més vergonya i cada vegada menys llocs on mirar per esperançar-se.

Els espàrrecs que no acaben d’arrivar, i els que venen : durs; els conillets que volen espigar abans de créixer i els llissons que quan ixquen seran amargs com la fel. Almenys algú va aprofitar la darrera lluna d´agost i de pèsols en tenim , i de faves…A més a més hem tingut la gran sort de contar per les nostres terres (una mica més a ponent però nostres les sentim) una gent com la de la Cooperativa de Viver, han recuperat un fesol (alubia diuen ells que són més aragonesos) per a llevar-se el barret, del “Confit” li diuen i està per xuclar-se els dits, a veure si estem a l’alçada als foguers. La Pasqua està per arribar, tocarà traure l´abadejo, el corder i fer mones, ací me pica ací me cou i l´ou de Pina ja veurem on el trenquem, no li´l tirarem a ningú, respectem massa les gallines per fer malbé tan preuat tresor però per ganes, de segur que no serà… Gràcies per seguir acompanyant-nos, ah! per cert prompte tindrem novetats, alguna cosa es mou per ací dalt… Bon profit!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tot açò és el que hem tramat aquestos mesos de silenci...

Menús empresa i altres celebracions Novembre - Desembre 2017

Desconnectar o connectar-se?