La rebel·lió de la paraula
...15 anys ja, i pràcticament no passa un dia que no recorde les coses
viscudes i el petits gegants que vaig conèixer allí: tzeltals, tzotzils, “chilangos”,
francesos, italians bascos, catalans, madrilenys…aquell món venia dels llibres,
de les cançons, del primitiu Internet i també va començar a fer-se real, des de la distancia, quan amics i coneguts
començaren a tornar i contar, recorde a Iñaki Garcia, recorde “Yanto Welta”, recorde
l´Ateneu LLibertari i sobretot recorde ilusió: Iban, Inyaki, David…Jo no puc
tardar en tornar però certament crec que, en part, encara estic allí, allí vam
aprendre molts que hi ha molts móns en aquest món i que encara hi ha
gestant-se, que només depen de la nostra imaginació, i del nostre treball, que
siguen possibles. Vaig aprendre que la línea recta no és sempre el camí més
curt i que els matisos són en sí mateix colors: Botes, fang, tolls…avant!
De vegades perdem la perspectiva, el hui ompli tan el nostre visor que
pareix que només el moment que vivim sigue la realitat i aquesta exposició
m´està ajudant a resituar-me al món, gràcies Iban per la teva forma de mirar i
de compartir , gràcies Méxic per seguir lluitant (estudiants d´Ayotzinapa no
sereu oblidats) i gràcies a la vida per posar-me, de nou, el passamuntanyes
davant.
El Pou de Beca és molt xicotet, la Vall d´Alba també i Castelló més encara
però eixe nus que un dia vam fer ens manté lligats a la realitat pels segles
vinents: Zapata vive,la lucha sigue… encara que “Mayuc”! ens falta una cosa que
a ells els sobra: dignitat i el que la manté : pertenència: TRIBU
Gràcies Mamtik, Latx..
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada