Cadascú al seu ritme...

Com conten els Xiricaues o els Xeiens: fa més d´ una lluna que ens posàvem davant l’ordinador amb intenció de comunicar per darrer cop , com el de la lluna, també són cicles els que regeixen les nostres actituds i les nostres necessitats. Cadascú tenim un ritme, als ametlers ja els ha sobrat el temps per brotar, florir (gelar-se en la seva majoria) i fructificar el que ha pogut, els ceps i les parres ja tenen pampetes i apunten els raïms,  les figueres comencen a verdejar, les oliveres ja ens ensenyen les olives i el fong del “repilo” (a casa nostra) i els nespres ja ens ofereixen la seva dolçor. Cadascú al seu ritme, cadascú al seu lloc, cadascú com pot.  Nosaltres, el nostre projecte, el Mas, segueix consolidant-se seguim arrelant, trobant molla i de quan en quan alguna roca, per ací domina el “tapàs” és un tipus de roca que d´ aspecte és sòlida i dura però si insisteixes en el colpeig va trencant i deixant al descobert que no és una sola, que en són moltes de juntes i compactades , la seva força és que és argilosa, impermeable, indissoluble i a més a més està ben soterrada. Pot recordar  a algunes  coses del nostre poble, si es sap mirar, si es vol mirar, clar. Com diem :la Lluna, torna a estar plena i aquesta si que l’aprofitaran les faves, el panís i els fesols, ploure de moment : poc, ara fa un any de les magnifiques pluges de la primavera passada, per ací encara ens queden , o més bé: no ens queden camins des d’aquelles riuades , encara així en canviem algun altre dels que ens queden per una altra mulladeta com aquella, encara xorra el regall, encara s’omplin les sènies, aixó si, les fondes, les dels plans, les d’ací en amunt ja comencen a tenir set.  
Els cicles també van per dins i és moment també de créixer, de seguir aprenent , de mirar-nos de prop en els miralls que veiem de lluny, gràcies Valen i Toni Mongay (La Salseta, Sitges), gràcies Jessi , per obrir-nos les portes de casa vostra i ensenyar-nos el vostre saber fer, us ne devem una, ja vindreu a cobrar-se-la: visca la romesco (val, val, sense pa!!)i visca el pregoner de la festa Major!!!
Una altra lluna i seguim sense govern, no caure en la demagògia de dir que no és nota, està clar que les estructures estan per sobre del que puguem triar uns simples mortals com nosaltres, alguns s´ han llevat les caretes,alguns altres (i potser també els mateixos) tiren en cara que alguns compleixen el que deien i els més es queixen de tindre que tornar a les caravanes electorals i a canviar un altre cop de rol i de discurs, els farà mandra? Per que a mi tornar a sentir, de nou, tot alló del “Sólo yo” “Sólo nosotros” o el “nosotros o el abismo” si que me’n fa i molta. Almenys aquest temps ha servit per a que es parlarà dels valencians o de la política a la valenciana sense que això vullguera dir sacs de bitllets canviadors de mans ni tones de formigó d´ ací cap a enllà, no durarà molt però som exemple i no era fàcil.

A part i en negreta hem de parlar del que segueix passant al mediterrani oriental, la ignomínia i la vergonya és el més suau dels qualificatius que mereixen les nostres institucions estatals i europees, segueixen girant la vista i tapant-se el nas, els molesta un poc la pudor que fa la “democràcia” turca però els pareix que allà, als límits de la vella Europa, l’olor a fam i fred, els sons dels plors i els crits i els sorolls dels sables nazis i militars s´esmorteïran pels murs i la distància. Estan equivocats, ací estarem nosaltres per recordar-los-hi , diu un amic que no tardarà molt en vindre per aquestes terres nostres que la solidaritat és la “ternura” dels pobles (elkartasuna da Herrien arteko xamurtasuna) i des d´ací farem el que estiga en les nostres mans per que no s’ apaguen les veus, d´allà, des de tan lluny com pareix que estiguen els sentirem perquè els sons rebotaran per l´aigua i a través de les sènies i els  aljubs que vinguin de molt fons, més fons encara que eixe aljub del Mas d´en Coll (gràcies Blas per compartir el tresor) des d´allà fins ací, fins un lloc molt fred i gelat també, a la seva manera, a la nostra manera , des d’ un dels pobles d´aquesta part de la mediterrània on més cara és la paraula i l’ opinió si és dissonant  ( salvant les distàncies, les dictadures ací tenen forma de consens) on es fa un bon festival de música, lúdic,   reivindicatiu i en valencià però on hi ha que anar amb el cap cot i si pot ser:  en castellà.
 Sense ànims d’ofendre, però amb la incapacitat per callar.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tot açò és el que hem tramat aquestos mesos de silenci...

Menús empresa i altres celebracions Novembre - Desembre 2017

NOU HORARI DEL RESTAURANT