“Lo supremo en el arte de la guerra consiste en someter al enemigo sin darle batalla” (Sun Tzu)
Quin és l`antònim de suprem?? Si fem la “passiva”
com ens deien a l´escola (i tant bé sabem fer per aquestes terres nostres) tindríem
la perfecta definició per al que hem fet als nostres pobles els darrers
cinquanta anys. La nostra generació ens hem justificat amb les penúries dels
nostres avantpassats, amb el seu fred, les seves suors i la seva por però si trèiem
els prejudicis, les frases fetes i la tristor de les solsides, que tenim?: tenim
l´orgull ferit de la retirada, l´acceptació de la derrota i la vergonya del
dret de “Pernada”, nosaltres, als nostres pobles, sabem el que és ”patir” d’oïdes,
coneixem la desesperança per veus alienes i molts ens (s´han) masturbem amb la nostàlgia
al setembre, per vici com dirien els cristians més ortodoxos. Jo, nosaltres, no
som d´un poble quasi buit, no tenim una escola a punt de tancar ni unes hortes
ermes vora el riu però podem comprendre-ho tan a dins per que també tenim un
paradís perdut, també sentim que ens estan robant els refugis, més bé:
assolant-los i el pitjor és que hem trencat la teranyina, en aquestes cases
nostres si es passava l´hivern era per que hi havia molts focs, molts muscles
on recolzar-se i ara, encara que estiguen, ja no són nostres.
El “JO” ha conquerit amb força l’espai del
“NOSALTRES” i aquestos barrancs nostres, aquestos bancals, estes rosades no es
poden passar en sol·litut. L’únic camí (almenys conegut) és refer-la, desfer el
camí però ara des del raciocini, des de la consciència i amb la nostra obsessió
per nugar tots els nusos, comprendre cada pas i a sobre fer-lo en comunió amb
els nostres EGOS esdevé una epopeia quimèrica perquè qui voldrà, de entrada,
tornar al jornal de vila? Qui renunciarà als seus caps de setmana o al seu mes d’agost
¿? La vida al mas no es pot fer a trossos, a estones, eixa és vida de “maset” i
al maset es va per fugir. La gent de les nostres masades, del vostre “Interior”
aguantava perquè tenia molt baix el centre de gravetat, fregant el terra i
això, nosaltres amb la lleugeresa dels nostres somnis, amb la utopia pels núvols
ho tenim complicat, molt complicat.
De moment ací seguim, des d’ací seguim
projectant-nos fent la maniobra de reanimació als nostres malferits pobles amb l’estupor
de veure’ns més a prop de la mort per excés que per defecte: volem massa del
que no cal i ja quasi no ens en queda del que necessitem.
Amb La Rabera sempre ens acabem trobant
ací a Beca, serà perquè les úniques raberes que tenim són les de processionària?
o que hem perdut la nostra i l´instint ens empenta a tornar a fer colla, tribu?
estem com les formigues desnortades quan perden la fila, potser sabem el camí
però el nostre Interior ens diu que sols no té cap sentit fer-lo.
Nova “expo” a casa nostra : El treball de
la gent de la Rabera i els “Interioritzats”: imatges evocadores i paraules
punxenques i un taller molt interessant (dos per a ser exactes): fotografia i
poesia per celebrar-la . El proper dissabte dia 30 al matí per després fer un
vermutet, esteu convidats, seguirem informant, a qui puga interessar…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada