“Lo supremo en el arte de la guerra consiste en someter al enemigo sin darle batalla” (Sun Tzu)


Quin és l`antònim de suprem?? Si fem la “passiva” com ens deien a l´escola (i tant bé sabem fer per aquestes terres nostres) tindríem la perfecta definició per al que hem fet als nostres pobles els darrers cinquanta anys. La nostra generació ens hem justificat amb les penúries dels nostres avantpassats, amb el seu fred, les seves suors i la seva por però si trèiem els prejudicis, les frases fetes i la tristor de les solsides, que tenim?: tenim l´orgull ferit de la retirada, l´acceptació de la derrota i la vergonya del dret de “Pernada”, nosaltres, als nostres pobles, sabem el que és ”patir” d’oïdes, coneixem la desesperança per veus alienes i molts ens (s´han) masturbem amb la nostàlgia al setembre, per vici com dirien els cristians més ortodoxos. Jo, nosaltres, no som d´un poble quasi buit, no tenim una escola a punt de tancar ni unes hortes ermes vora el riu però podem comprendre-ho tan a dins per que també tenim un paradís perdut, també sentim que ens estan robant els refugis, més bé: assolant-los i el pitjor és que hem trencat la teranyina, en aquestes cases nostres si es passava l´hivern era per que hi havia molts focs, molts muscles on recolzar-se i ara, encara que estiguen, ja no són nostres.
El “JO” ha conquerit amb força l’espai del “NOSALTRES” i aquestos barrancs nostres, aquestos bancals, estes rosades no es poden passar en sol·litut. L’únic camí (almenys conegut) és refer-la, desfer el camí però ara des del raciocini, des de la consciència i amb la nostra obsessió per nugar tots els nusos, comprendre cada pas i a sobre fer-lo en comunió amb els nostres EGOS esdevé una epopeia quimèrica perquè qui voldrà, de entrada, tornar al jornal de vila? Qui renunciarà als seus caps de setmana o al seu mes d’agost ¿? La vida al mas no es pot fer a trossos, a estones, eixa és vida de “maset” i al maset es va per fugir. La gent de les nostres masades, del vostre “Interior” aguantava perquè tenia molt baix el centre de gravetat, fregant el terra i això, nosaltres amb la lleugeresa dels nostres somnis, amb la utopia pels núvols ho tenim complicat, molt complicat.
De moment ací seguim, des d’ací seguim projectant-nos fent la maniobra de reanimació als nostres malferits pobles amb l’estupor de veure’ns més a prop de la mort per excés que per defecte: volem massa del que no cal i ja quasi no ens en queda del que necessitem.

Amb La Rabera sempre ens acabem trobant ací a Beca, serà perquè les úniques raberes que tenim són les de processionària? o que hem perdut la nostra i l´instint ens empenta a tornar a fer colla, tribu? estem com les formigues desnortades quan perden la fila, potser sabem el camí però el nostre Interior ens diu que sols no té cap sentit fer-lo.

Nova “expo” a casa nostra : El treball de la gent de la Rabera i els “Interioritzats”: imatges evocadores i paraules punxenques i un taller molt interessant (dos per a ser exactes): fotografia i poesia per celebrar-la . El proper dissabte dia 30 al matí per després fer un vermutet, esteu convidats, seguirem informant, a qui puga interessar…

                                                                                                                                                       

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tot açò és el que hem tramat aquestos mesos de silenci...

Menús empresa i altres celebracions Novembre - Desembre 2017

NOU HORARI DEL RESTAURANT