La rebel·lió de la paraula

...15 anys ja, i pràcticament no passa un dia que no recorde les coses viscudes i el petits gegants que vaig conèixer allí: tzeltals, tzotzils, “chilangos”, francesos, italians bascos, catalans, madrilenys…aquell món venia dels llibres, de les cançons, del primitiu Internet i també va començar a fer-se real,  des de la distancia, quan amics i coneguts començaren a tornar i contar, recorde a Iñaki Garcia, recorde “Yanto Welta”, recorde l´Ateneu LLibertari i sobretot recorde ilusió: Iban, Inyaki, David…Jo no puc tardar en tornar però certament crec que, en part, encara estic allí, allí vam aprendre molts que hi ha molts móns en aquest món i que encara hi ha gestant-se, que només depen de la nostra imaginació, i del nostre treball, que siguen possibles. Vaig aprendre que la línea recta no és sempre el camí més curt i que els matisos són en sí mateix colors: Botes, fang, tolls…avant!
De vegades perdem la perspectiva, el hui ompli tan el nostre visor que pareix que només el moment que vivim sigue la realitat i aquesta exposició m´està ajudant a resituar-me al món, gràcies Iban per la teva forma de mirar i de compartir , gràcies Méxic per seguir lluitant (estudiants d´Ayotzinapa no sereu oblidats) i gràcies a la vida per posar-me, de nou, el passamuntanyes davant.
El Pou de Beca és molt xicotet, la Vall d´Alba també i Castelló més encara però eixe nus que un dia vam fer ens manté lligats a la realitat pels segles vinents: Zapata vive,la lucha sigue… encara que “Mayuc”! ens falta una cosa que a ells els sobra: dignitat i el que la manté : pertenència: TRIBU

Gràcies Mamtik, Latx..


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tot açò és el que hem tramat aquestos mesos de silenci...

Menús empresa i altres celebracions Novembre - Desembre 2017

NOU HORARI DEL RESTAURANT